dissabte, 17 de juliol del 2021

Mitja vida

 Click, clack, click, clack, 

el temps avança

insubornable, 

incorruptible, 

inalterable,

Click, clack, tres nens petits,

asseguts en una platja,

terrejant castells d'arena,

que de nit la mar,

es cuidarà de borrar.

Els nens es van fent grans!

l'hi diu el pare, a una jove mare

que els controla embadalida.

Click, clack, arriben 

les primeres motoretes,

i poc després, 

amb el cotxe al cul,

fem els 20 

i que malament que sonen.

En un obrir i tancar d'ulls txas 30.

La cosa es complica per moments,

els fills es fan pares

i com per art de màgia, 

els pares padrins.

Els nens continuen terrejant 

castells que de nou 

s'esfumaran en mig la negra nit.

I de cop uuuuuffff 40.

Les desenes es van desencadenant

I avui per sort ja 50.

Algú va dir, mitja vida!

Tot i que en son pocs 

els que en compliran 100.

Click, clack, cick,clack,

el rellotge, altre cop no calla 

Click, clock, click, clock i ens recorda 

que el moment és ara i el dia és avui!!!



dilluns, 21 de juny del 2021

Eram Mare!!!

 Si una cosa està clara,

és que tot quisqui,

ha tingut una mare.

Ningú ni el més pintat,

ha aterrat, 

sense l'ajuda d'una d'elles, 

mare que la parit,

mare que l'ha alletat.

Una mare que la patit,

i dins del ventre la gestat.

I es que biológica o no,

una mare, és sempre una mare.

La figura màxima.

La maquina perfecta.

La que ho pot tot,

La protectora,

la que tot s'ho perd,

La genial, ingeniossa i genuina.

La salvadora que és capaç,

de donar i de perdre, 

s'hi fos necessari la vida.

La que viu en pobles o en ciutats.

La trovaras en viles o poblats.

Sempre, amb el seu nadó en braços, 

amarradet al pit,

o embolicat entre llençols

i entonan-l'hi a cau d'orella

la més fina cantarella.

Així doncs, avui aixeco la veu,

per fer aquest crit.

Que dintre nostre sempre hi visqui,

la mare que ens ha parit!!!



dilluns, 26 d’abril del 2021

Pluja i baixa

 Pa per avui i aigua per demà.

A les tres l'home del temps,

anuncia tempesta.

I és que fa tant i tant que no plou.

Els paraigües empolsinats,

esperen impacients,

les primeres pluges

i els xiquets,

entonen una vella dança tribal,

tot esperant estrenar calçat.

El Sol que fa uns dies,

s'alçava majestuós,

s'esmuny ara, 

darrera la foscor dels núvols.

Unes fulles ventejades 

cobren vida pels carrers.

La premonició sembla complir-se.

El cel és vesteix cómplice,

de blau a negre 

passant per gris  obscur.

I tot d'un plegat,

després de tants preparatius,

com no, la festa ha de començar,

l'aire minva i les primeres llàgrimes,

xorregen cel  avall,

xopant carrers i plaçes,

mullant parets i teulades,

engendrant i amerant la terra 

que fins ara esperava 

àrida, inerta i seca,

que arribés aquest instant.

Aquest preciat i preciós,

precis moment,

on gràcies a la pluja,

els camps recobren el verd,

els arbres la sombra

i tots nosaltres la pau 

i el goig de poder gaudir, 

d'aquest idíl.lic paradís,

que autoanomenem vida.















dilluns, 22 de febrer del 2021

1 o no tinc por

¡Toc, toc, toc!
Miedo?
Miedo a hablar,
miedo a sentir,
miedo a publicar!
Miedo a jueces, borbones,
miedo a borbotones.
Divide y vencerás,
divide y vencerás,
divide y vencerás,
miedo a la guerra y por fin,
peaccceee un poco de paz,
una pequeña tregua,
por fin llega el silencio
y con él esperanza, alegría, amor,
una mujer llora desconsolada,
le han robado el arma.
Derechos y más derechos
desquebrajados por los suelos.
Miedo,
más madera,
más miedo.
Miedo a los bancos,
miedo a las empresas,
miedo a la poli.
¡Presión, presión, presión,
represión!
Y de pronto se rompe otra vez el silencio,
una tumultuosa muchedumbre
unida al grito unánime,
"els bombers seràn sempre nostres"
En las calles arden corazones ensangrentados, sentimientos destrozados a golpes de porra
y allí estaban ellos, nuestros héroes,
vestimentados de etiqueta,
intentando apagar sin manguera,
llamaradas de odio infundado,
ríos de lava y entre cenizas 
y escombros,
aún retumba un eco lejano.
A por ellos oe, a por ellos oe.
Unas ensangrentadas abuelas nazis
huyen desconsoladas,
mamás con carritos humanos se apartan.
Jóvenes y viejos radicales todos ellos,
resisten con voto en mano,
las envestidas del toro.
Un toro tan grande
tan negro, tan bravo.
Venga vamos, a por ellos!.
Avivando el miedo colectivo
porras y más porras.
Delante el temido ejército secesionista
intentando aguantar estoicamente
lo que tantos siglos costó.
Aquí perecen los pocos derechos existentes, mientras se oyen replicar 
las campanas.
Tong, tong, tong.
Hoy uno de octubre,
después de quarenta años de larga enfermedad, la democracia ha muerto 
y con ella tambien ha muerto la monarquía, la fe en la justícia 
y el respeto a la policía. 
Hermanos, guardadlos en el recuerdo, e incluidlos en vuestros ruegos,
pero recordad, que contra el pueblo 
no se puede luchar.
Nada podrán frente a un  pueblo
organizado, unido y alegre.
¡Bienvenidos a la ensangrentada 
República Catalana!




Les teves mans

 Les mans del mestre  eren blanques.  Les mans del mestre  eren grans per poder abraçar-nos millor,  per poder protegir-nos. Les mans del me...