Pa per avui i aigua per demà.
A les tres l'home del temps,
anuncia tempesta.
I és que fa tant i tant que no plou.
Els paraigües empolsinats,
esperen impacients,
les primeres pluges
i els xiquets,
entonen una vella dança tribal,
tot esperant estrenar calçat.
El Sol que fa uns dies,
s'alçava majestuós,
s'esmuny ara,
darrera la foscor dels núvols.
Unes fulles ventejades
cobren vida pels carrers.
La premonició sembla complir-se.
El cel és vesteix cómplice,
de blau a negre
passant per gris obscur.
I tot d'un plegat,
després de tants preparatius,
com no, la festa ha de començar,
l'aire minva i les primeres llàgrimes,
xorregen cel avall,
xopant carrers i plaçes,
mullant parets i teulades,
engendrant i amerant la terra
que fins ara esperava
àrida, inerta i seca,
que arribés aquest instant.
Aquest preciat i preciós,
precis moment,
on gràcies a la pluja,
els camps recobren el verd,
els arbres la sombra
i tots nosaltres la pau
i el goig de poder gaudir,
d'aquest idíl.lic paradís,
que autoanomenem vida.
