La mort del poeta serà,
la vida eterna dels seus versos?
Sí, sí, el poeta va morir i amb ell, defalliren tots els textos.
Les paraules malversades entristiren
i s'allunyaren les unes de les altres quedant nues, buides, sense cap sentit.
Algunes lletres emmudiren de sobte,
la l queda geminada,
la s sorda i la c trencada.
Els pronoms febles
i els adjectius indefinits.
Els signes de puntuació
oblidaren la puntualitat
de com definir la fi
d'un bon poema.
Els d'exclamació, callaren
i els tres puntets,
ens deixaren en suspens
per sempre més.
El poeta havia mort
i amb ell també el constructor,
l'alquimista, l'arquitecte de somnis
plasmats al paper
Havia mort, el seductor xiuxiueig
d'uns versets, que versats endreçats
feien trontollar
els més profunds fonaments
de les quatre parets
d'aquell últim sonet.
Les mateixes parets que durant anys
li foren tan bon refugi.
El poeta ja no hi era
i amb la seva absència,
quedaven orfes els llibres.
El poeta, ai el poeta,
abandonava la seva musa,
que ara tota sola,
li plorava al desconsol.
Aquell dia, el cel neixia gris cendra,
per anunciar-nos
que el poeta ja no hi era,
al poeta a la fi,
l'havia abraçat la mort.
