Nascut entre espàtules i fogons,
aquell marrec vigilava atentament
cada vegada que a la cuina entrava.
Analitzava cada moviment,
cada tall de ganivet,
cada cop de cullerot.
Molts dies demanava explicacions
als cuiners, dels perquès.
Volia saber en quant temps
es preparava un estofat o una crema
i la quantitat de farina i ous
que es necessitaria per arrebossar,
uns bons calamars.
Tots aquells trucs de seguida
van estar ben apresos.
En un tres i no res
la cuina se li feu petita,
al contrari d'ell, que s'anava fent gran.
Ben aviat va volar del niu
per estudiar i practicar
noves tècniques,
nous horitzons l'esperaven
amb els braços ben oberts.
Després dels estudis
arribaren les pràctiques
en restaurants molt top,
on va poder aprendre al costat
de grans mestres.
Acabat l'aprenentatge,
tocaba posar en pràctica
la teoria que havia après.
Tenia una cosa molt clara,
cada nit abans d'anar a dormir,
des dels jardins de la Boscana
sortia a mirar el cel,
mirava la lluna i les estrelles,
com si d'un miracle es tractés.
Sempre repetia la mateixa cantarella:
"Angi la lluna segur que no,
però d'estrelles algun dia en tindrem"
