dimecres, 7 de desembre del 2022

Riu avall trobaràs el mar

Els dies passen 

i aquella nena es fa dona,

la nena dona, la dona mare.

Tres noietes juguen a la plaça,

les fulles cauen 

i com qui no vol la cosa 

ja torna l'hivern.

La vida corre riu avall,

s'esmuny picant entre les pedres.

Les fulles creixen altre cop

i res no s'atura, res canvia.

Un altra primavera ja és aquí,

una primavera on floriran els nets

i el riu no para, dels cims més alts

 fins a l'immensitat de la mar.

On amb total certesa tots un dia 

o altre farem cap.

La vida passa, el temps s'esmuny 

i l'aigua corre riu avall.

La vida passa, el temps s'esmuny.

La vida passa...



diumenge, 17 de juliol del 2022

Avui la poesia no està de dol

 La mort  del poeta serà, 

la vida eterna dels seus versos?

Sí, sí, el poeta va morir i amb ell, defalliren tots els textos.

Les paraules malversades entristiren 

i s'allunyaren  les unes de les altres quedant nues, buides, sense cap sentit.

Algunes lletres emmudiren de sobte,

la l queda geminada,

la s sorda i la c trencada.

Els pronoms febles

i els adjectius indefinits.

Els signes de puntuació 

oblidaren la puntualitat 

de com definir la fi  

d'un bon poema.

Els d'exclamació, callaren 

i els tres puntets, 

ens deixaren en suspens 

per sempre més.

El poeta havia mort 

i amb ell també el constructor,

l'alquimista, l'arquitecte de somnis

plasmats al paper 

Havia mort, el seductor xiuxiueig 

d'uns versets, que versats endreçats

feien trontollar 

els més profunds fonaments

de les quatre parets 

d'aquell últim sonet.

Les mateixes parets que durant anys 

li foren tan bon refugi.

El poeta ja no hi era 

i amb la seva absència, 

quedaven orfes els llibres.

El poeta, ai el poeta, 

abandonava la seva musa, 

que ara tota sola, 

li plorava al desconsol.

Aquell dia, el cel neixia gris cendra,

per anunciar-nos 

que el poeta ja no hi era,

al poeta a la fi,  

l'havia abraçat la mort.




dissabte, 5 de març del 2022

Li posarem Alcarràs

Escena 1 Càmera 1

Rodant i ... Acció!

Estiu del ´22. 

Per fi comença Alcarràs.

I dic per fi perquè el nounat

porta quatre anys gestant-se.

Que ningú s’estranyi 

si després en surt 

un criatura tan gran!

La mare Carla l’ha portat dins seu 

tot aquest temps,

notant dia a dia com les contraccions,

es feien més fortes, més evidents 

i més contundents.

El pare, un tal Arnau,

posava tot sovint l’orella 

per assegurar el creixement correcte

del seu segon fill.

Des del principi els dos 

tenien una cosa clara, 

tan si era nena com si era nen,

l'hi posarien Alcarràs.

Ho havien de  fer

per seguir la tradició familiar.

Què hi vols fer!

A pagès som així d’estranys.

El càsting per infinitat de pobles

i amb bons candidats 

de totes les edats

fa que molts sentim 

la pel·li com a nostra.

Arrenca el rodatge,

i amb ell arrenquen 

tractors i furgonetes

carregades de temporers.

Els camions de decorats i vestuari

col·lapsen els nuclis dels pobles

on es grava cadascun dels bocinets

d’aquest exitós film.

Els actors són pagesos, 

mestresses de casa,

jubilats, estudiants...

Cap és actor professional.

La pel·lícula està gravada en lleidatà,

un dialecte que es parla

al far west català.

I enmig de tota aquesta parafernàlia

se sent: «Talleu. És bona».

Ha quedat «Xaxi»

La resta ja la sabeu.

La presenten a la Berninale

i com sol passar a les pel·lícules d’amor

guanya l’ós d’or.

Queda així assegurat el debat

a nivell internacional:

«Què són millor: els préssecs 

i els pagesos,

o les grans multinacionals que omplen

els camps de plaques solars?»

Amb moltes ganes 

de poder-la gaudir ben aviat,

es despedeix un pagès lleidatà

I tal, i tal, i tal...

dimarts, 1 de març del 2022

Salvem Ucraina


No a la guerra, no a la mort, 

la destrucció o la barbàrie.

Ningú te dret sobre ningú,

cap persona sobre cap altra,

cap poble, cap ciutat, 

cap regió, cap país.

La vida i per extensió 

el viure-la en pau,

hauria de ser un dret inalienable.

En ple segle 21 continuem com sempre

65 països estan en guerra oberta 

a tot el Món.

Una verdadera i veritable vergonya 

per aquesta raça 

a la qual tots pertanyem,

que ni és blanca, ni és negra, 

ni àrab, ni oriental,

que no és altra que la humana i que

amb tot aquest historial, 

ens podem autoanomenar de tot 

menys humans.

Els països inverteixen en armament

per cercar la pau 

i l'única cosa que han

portat sempre les armes ha estat 

guerra, guerra i més guerra.

Va sent hora, que tots plegats 

fem un gir de 360 graus 

i comencem a lluitar per

exigir un desarmament real 

i progressiu del planeta.

Avui Catalunya, altre cop es posa 

al costat de l'oprimit.

Ens solidaritzem així 

amb el poble d'Ucraïna 

i demanem amb força 

que aquesta somiada pau 

s'estengui arreu.







Les teves mans

 Les mans del mestre  eren blanques.  Les mans del mestre  eren grans per poder abraçar-nos millor,  per poder protegir-nos. Les mans del me...