Poetry slam Lleida

Una nova llum ens il.lumina
les parets d'una Lleida esmorteïda.
Poc a poc es desperta
engendrant una nova renaixença.
Ja tenim aquí mateix
els slams de poesia
on un grup en gai saber
ens delecten nit i dia.
Una sola cosa
ens uneix a tots nosaltres:
l'habilitat i el sentiment
bo i lligant cada paraula,
per donar-los-hi sentit
trobem un públic esbargit
al qui agraïm que ens aplaudeixi,
ens jutgi i ens escolti.
Ja que sense ells l'art no existiria.
Sense públic aquest Món defalliria!!!

Carpe diem

Els anys indomables
es van apilant, molt ben posats
els uns a sobre els altres,
gairebé inalterables.
Tot observant el temps passar
t'adones, que poc a poc
el teu cos comença a variar
i que cada dia que passa
el cor es va eixamplant.
I és que s'omple a vessar
de sentiments, de sensacions
i de tan fortes emocions.
Amics que venen i se'n van,
amors que mai arribaran.
Aquestes grans imperfeccions
que ens sorprenen dia a dia
les quals ens volen demostrar
que hem de viure amb alegria!!!

Sa Majestad Imperial

En aquests temps moguts
que ens ha tocat de viure
molta gent van més perduts
que el "Marianico el corto"
en un concert de punk.
Els carrers, les botigues i els súpers
van plens de pares novells
envoltats de fills malcriats.
Alguns d'ells, amb el síndrome
del nen que volia ser emperador.
El qual, amb escassos anys de vida
ja té molt clar, com es tracten uns pares
que van néixer per ser esclaus.
Com a pares que som
tenim el deure de formar-los
i no pas, de crear semi Déus.
Si la gran obra que pot fer un mestre
és que l'alumne arribi a superar-lo.
Que m'expliqui algú, que coi està fent
tot aquest munt de gent.

Respect

Ens agradi o no, la multiculturalitat
i el mestissatge, estan a l'ordre del dia.
En aquest Món, en constant canvi
viuen i conviuen gent de races diferents.
I crec que cap és superior a les altres
per tenir un color de pell o altre.
Les cultures i el diferent nivell social
entre països, també són ben evidents.
No és igual haver nascut tenint-ho tot
que haver de marxar del teu país
amb una mà al davant i l'altra darrera.
I al final, tenim la religió, la qual
curiosament i des de principi dels temps
ha estat motiu de discussió i baralla.
Les religions en si, no són el problema.
No conec cap religió que parli de matar
i tampoc cap país, que en nom de Deu,
no hagi fet les més grans barbàries.
Així doncs, crec que hem de mirar
de no entrar en discussions bizantines
i si hem de conviure, hem d'apendre
molt encara, els uns dels altres, i no crec
que ni la sàtira, ni molt menys la violència
siguin el camí a seguir a partir d'ara.

Cada nen una joguina

Una vegada a l'any
i vinguts de l'Orient llunyà
arriben a les nostres contrades
i als nostres carrers
Ses Majestats Els Reis.
Les cases ens omplen de regals
i l'alegria sembla desfermar-se.
Però ben aviat, un cop mes
aquestes muntanyes de joguets
queden arraconades fins i tot abans
que les piles morin esgotades.
A les notícies, he vist que
un any més es feia la campanya
de cap nen sense joguina.
Sempre he pensat q són més feliços
amb una, que amb moltes
però el que realment no entenc
és que si els Reis són tan mags
i en una sola nit, poden anar arreu.
Com és, que es poden deixar
un munt de cases per visitar?

I ho saps!!!

Igual que una brisa suau
has entrat per la finestra.
Silenciosa i amb cautela
t'has instal.lat dins meu.
Com un dimoni escuat
al qui li entrego l'anima
cada mati al llevar-me
i que me la torna
tot just abans, d'anar a dormir.
Posseït, emmalalteixo al veure't
i torno a emmalaltir
cada cop, que no ets amb mi.
Ja fa un mes, que el temps
sembla haver-se aturat.
I m'adono, que respons
a cada acció, igual que jo.
No t'importa entregar-me el cos
ni tampoc l'ànima, perquè saps
que jo soc tu i tu, ets per mi!!!