Una carta d'amor

Estimada Júlia:
Havent rebut la teva carta
la meva cara era un poema.
Les mans tremoloses
com si totes les paraules
escrites al paper pesessin tant
que no podien servar-lo.
Els meus ulls brillants
no donaven crèdit a la muntanya
de raons del teu amor.
El cervell per uns instants
se m'ha fet xic,
incapaç de processar tanta informació,
tants sentiments, tanta dolçor,
gravada amb sang de tinta negra
en aquests fulls de color blanc.
Tinc encara les galtes  vermelloses
bo i recordant frases meravelloses.
La meva boca ansiosa de desig
espera nerviosa tornar-te a veure.
I així poder tornar a parlar
aquest cop sense paraules,
sense frases, sense lletres
sense cap interrogant.
Sols el teu somriure prop del meu.
Tan sols els teus llavis contra els meus.
Sempre teu!

                                     Romeu!!!



Surant enmig la mar

Amb part del meu passat en venda
intento redreçar el rumb
d'un vell veler que molt tocat
pel sol i el temps
continua surant mars enllà.
A la part de dalt de l'asta
oneja una bandera esquinçada
aguantant vents suaus
i també fortes tempestes.
Passant les nits en vetlla
navegant per alta mar.
Igual que un llop solitari
tot somiant en una terra llunyana
que fèrtil espera la meva arribada
a unes tres-centes llunes d'aquí!
Allí aguaiten immòbils
les engrunes del meu destí!!!

Pujo a l'avió

Viatjant al Sol
amb la millor companyia
voletejant veloç
com un cavall desbocat
amb un destí marcat:
l'ànsia de llibertat.
Damunt dels núvols
sentint bramar els motors
no puc evitar pensar
en algun que altre desastre.
Llavors acluco els ulls
per a què el temps corri
tan ràpid com la llum.
Així poder despertar altre cop
tocant de peus a terra.

... als qui els agraden altres homes.

Desde que el món és món
que existeix homes
als qui els agraden altres homes.
Algun cop t'has sentit atret?
Mai t'has quedat distret?
Tot veient un club d'ambient
ple d'homes forts i amb camisa.
Fumant cigars d'aquells tan cars.
Quants cops t'has burlat d'algú
que et semblava que era gay
i quants he estat jo qui se'n reia?
Injustament molts hem fet escarni
malauradament tots ens em mofat.
Sense saber que tu podries ser-ho.
Pot ser el teu pare, el teu padrí
o el carnus del teu veí
fins i tot el fill que ha d'arribar
qui sap si un dia li anirà.
Algú m'ha dit l'electricista
ahir em van dir
del teu dentista
I per què no?
Fins i tot jo!!!

... altres classes d'homes...

Déu creà a l'home i descansà.
Després va crear la dona
i aquí, ja no descansa ni Déu.
Tot just a l'endemà del paradís
el món es va anar poblant.
Els homes s'aparellaven entre ells
i també amb altres dones.
Elles per la seva banda
també feien el mateix.
A l'antiga Grècia ser gay
no era pas un delicte.
Però aquesta santa església
encartronada fins l'infinit
ben aviat va titllar de pecat
tots els plaers de la vida.
Van prohibir els pecats carnals.
I junt amb ells
un munt de coses més.
Fins arribar a avui en dia
moment en el que la societat
comença a entendre alguna cosa.
Sortosament els temps de repressió,
s'estan esvaïnt
com el fum enmig la boira!!!

El pati del cole

Tan sols unes velles fotos
ens transporten a la infantesa
on un grup de nens rebels
cremaven els dies
amb somriures i rialles.
La seva única obligació era
fruir de la vida al màxim
i demostrar que la felicitat
la portem per dintre.
A la foto de grup
sempre hi sortia, un professor
amb la cara llarga
que sobresortia de la resta.
En segona posició
una nena roseta i llebrera
que somreia com els àngels.
Ella era la Montse Balart
un prodigi del nostre grup
a la qui el destí
va allunyar d'aquí.
Més endavant ens van robar
la Montse Sànchez
la filla que tot pare somnia.
Tots ens vam allunyar.
Poc a poc, els somriures
i les rialles es van esborrar.
Ens estàvem fent grans.
Però per sort la vida
ens ha tornat a unir.
Ens hem pogut tornar conèixer
i qui sap si un dia
tornarem a correr lliures
sense cabories ni obligacions
pel pati del cole de Bellvís!!!

Homes, homenets i ...

En aquest Món ultra modern
existeixen moltes classes d'homes.
Segons explica el refranyer
que hi ha gent de classes
i classes de gent.
Tenim homes amb mà de peix
amb els quals no pots tractar-hi.
Altres pels que una paraula
és una escriptura.
Molts que mai s'adonaran
que la terra no tomba al seu voltant.
Gent desagraïda, bruta i envejosa
contrasta amb altra gent que es
pulcra, educada i meravellosa.
Persones, que sense tenir res
ens ho han donat tot.
Altres, que tenint-ho tot
són incapaços de res.
Tots hem ofès algun ésser estimat
i em pregunto
quants cops ens hem disculpat?

Entre interiors

Avui altre cop em sento atrapat.
Presoner entre passat i futur
on tan sols un passadís carcomat
m'allunya del món.
El suau perfum
d'unes blanques parets
despintades pel temps
em confon altre cop.
Fa sentir-me vell i caduc.
Cansat d'un malviure ruïnós.
Esgotat de tot i per tot.
Cansat i esgotat de tot i de res.
Afortunat d'un porticó trencat
que en apropar-m'hi
m'aireja per dins
i em dibuixa, un futur ansiós
on les diferents variants
d'un blau intens i farcit de vida
enlluernen altre cop
les parts més obscures
del meu altre jo.

La Guingueta

Al bell mig del no res
i amb el cor verge
intento fruir al màxim.
Verge com la neu
que poc a poc s'apila arreu.
Verge com l'aigua
que corre muntanya avall.
Verge com el vent suau
que ens refresca cada dia.
La natura ens regala
sensacions diferents,
moments inoblidables,
estímuls que mai marciran.
Un cavall pacient
pasturant amb quatre vaques
mentre un grupet de gent
s'empastifen les sabates.
No molt lluny d'aquí
el bramar d'un cabirol
se l'escolta un pica-soques
i un gosset a marrameus
que porqueja unes pilotes.
Entre tant el Sol cau accelerat
i tan sols la lluna pot sentir
com es fusionen altre cop
frescor i silenci.