Em mata el temps

I de sobte amb 44,
em vaig adonar que m'estava morint.
Jo lliure somiador,
vaig percebre que el meu cos
emmalaltia progressibament
Aquell dall de cabell, s'estava esclarint.
Les meves pupil·les eren incapaces de percebre formes, de traçar línies, amb la exactitud d'un cirurgià.
El nas, havia perdut la capacitat de distingir
dues fragàncies paregudes.
Les papil.les gustatives, situades a anys llum, de lo que havien estat.
Potser els excessos,
que ara em passaven factura.
Menjars abundants,
discoteques inacabables, amb una boira per dins força espessa.
Alcohol suau, alcohol dur,
alcohol sec, alcohol dolç.
Crec que menys el de 96 graus,
els altres els vam provar tots.
El cor ara em reblava el clau
tot fent-me punxades extra.
Els bronquis, el coll i els pulmons encara és recorden d'aquell incansable fum,
que cigarret a cigarret, paquet a paquet, pujava i baixava a veure el piset.
Els genolls, encara em grinyolen d'aquelles grans temporades jugant a futbol.
I ara, de sobte fins i tot
em tremolen els dits escrivint.
M'adono que em moro i no puc fer-hi res, no puc fer-hi més, cada part del meu cos emmalalteix, és desgasta progressivament en el degoteig incansable del temps.

Paradís glaçat

En el davallar d'aquells dies tan dolços,
tan plens de somriures fins a trenc d'alba.
Tan plens de carícies suaus, esponjosament tendres,
tan plens de petons tendrament càlids.
El passejar agafats de la mà.
Les promeses d'amor etern.
I de cop aquell cel blavós esdevingué infern
Aquell arcàngel amb bata blanca,
anunciava tempesta.
Anunciava un cel de metàstasis líquida.
Aquelles paraules és clavaren com una daga,
travessant el cor de nord a sud,
deixant glaçat el paradís.
Els arbres, perderen de cop totes les fulles.
Els seus fruits caigueren a terra i es podriren.
Aquells milers de flors,
que anunciaven primavera infinita,
es marciren en uns pocs segons.
El vent, la foscor i el fred s'apoderaren de tot.
Els dies venidors, foren d'un gris inert,
tan trist i buit de vida,
com una nit de boira humida.
Llavors començaren uns temps alterns
amb pujades i baixades.
Amb lluita, molta lluita.
Però sense poder abandonar mai més, el record d'aquell hivern tan cru.

Tu me haces especial

La poesía de los lunes.
El run run de los martes.
Soplarte en la oreja los miércoles.
La pestaña en el ojo del jueves.
El cuchichear de los viernes.
Un agradable olor a ti los sábados.
Y el domingo...
El domingo...
Ay, ay, ay el domingo...

Sin fin

Y seguramente mañana o pasado me iré
dejando atrás este mundo
tan mío, tan tuyo.
Igual de grande, igual de hermoso
pero con una velocidad de giro mayor.
Un mundo que en cero coma
te atropella brutalmente
sin apenas causarte dolor.
Me iré sin odios,
sin rencores, por algunas o otras acciones.
Marcharé sin saber, sin haber sabido,
que sería de mi sin haberte conocido.
Un sin saber de gustos, colores,
de tactos, sabores...
Soy un sinfin de inertes emociones.
Creo que sin ti no soy nada.
Y también creo y creo y creo.
Creo a mi paso una casa
sin paredes,
una familia sin mis gentes
creo un hogar diferente.
Creo en ti y creo también en mi
Sin importarme lo que un dia creí.
Sin esto, sin eso, sin seso.
Sin querer parecer obseso.
Te escribo, sin importarme la sintaxis
que tan tóxicamente,
a veces nos lleva a la sinopsis
y nos deja sin palabras,
sin motes, sin gestos
Sin, sin, sin.
Y si hasta aquí hemos llegado.
Qué más puedo decirte?
Qué más puedo pedirte?
Pues que nunca termines
sin un buen fin!!!

Avui altre cop és avui

Estic vivint
el millor moment de la meva vida.
Un present inacabable que perdura
en l'espai i en el temps.
Un present on no hi ha rancúnies,
on no existeix el dolor
per un passat ja molt caduc.
Altre cop torna a ser primavera
i miro de fruir-la al màxim.
Els ulls clucs no em deixen veure
més enllà, no em deixen pensar
en la tardor que vindrà.
La tardor que deixarà nus els arbres de nou,
ens acostarà a un altre hivern fred i dur,
en el que l'únic que podrem percebre
és la remor del silenci.