Em mata el temps

I de sobte amb 44,
em vaig adonar que m'estava morint.
Jo lliure somiador,
vaig percebre que el meu cos
emmalaltia progressibament
Aquell dall de cabell, s'estava esclarint.
Les meves pupil·les eren incapaces de percebre formes, de traçar línies, amb la exactitud d'un cirurgià.
El nas, havia perdut la capacitat de distingir
dues fragàncies paregudes.
Les papil.les gustatives, situades a anys llum, de lo que havien estat.
Potser els excessos,
que ara em passaven factura.
Menjars abundants,
discoteques inacabables, amb una boira per dins força espessa.
Alcohol suau, alcohol dur,
alcohol sec, alcohol dolç.
Crec que menys el de 96 graus,
els altres els vam provar tots.
El cor ara em reblava el clau
tot fent-me punxades extra.
Els bronquis, el coll i els pulmons encara és recorden d'aquell incansable fum,
que cigarret a cigarret, paquet a paquet, pujava i baixava a veure el piset.
Els genolls, encara em grinyolen d'aquelles grans temporades jugant a futbol.
I ara, de sobte fins i tot
em tremolen els dits escrivint.
M'adono que em moro i no puc fer-hi res, no puc fer-hi més, cada part del meu cos emmalalteix, és desgasta progressivament en el degoteig incansable del temps.