van enllaunar-te el cos.
Per un temps, vas sentir-te sol, incomprès,
buscant enmig de cada ridícul i miserable segon,
les raons de tanta crueltat.
Creient en tants i tants valors, ara ja caducs
en aquesta vella Europa.
Poc a poc al percebre l'escalfor del teu cor i la fermesa dels teus pensaments, aquells barrots
es desferen, formant un riu d'acer.
Fou llavors quan tota aquella informació, recollida en el llarg camí del teu viatge per la vida, s'enlairà i començà a volar agafant sentit.
De sobte les paraules, s'entortolligaven entre elles, formant madeixes d'una gruixuda llana, que ara empraràs per sargir aquest nou Món.
Un Món en el que rics i pobres no existiran.
Un Món més just, més digne,
en el que rimaran entre ells, clavells i fusells.
Un Món, en el que reinarà
per sempre més la Pau
i en el que tant sols un petó,
podrà silenciar-nos la boca.
Un Món on la Muriel i el Pau custodiaran
els casals on formarem la mainada
i cuidarem dels infants.
El Món de Rosa Parks, on els únics colors
que importen són el blau del cel,
o el groc del Sol.
O el d'un Mahatma Ghandi que, tot i
la fragilitat del seu cos,
va carregar-se tota l'India a l'esquena.
I ara tu Cuixart, lluny d'enfonsar-te,
d'enpetitir-te, t'has fet gran i ferm!
T'aixeques empoderat, empoderat de valors
i al crit de "no passaran" vols demostrar-nos
que no hi ha prou barrots,
que no hi ha prou presons,
que no hi han prous jutges, ni fiscals,
ni borbons, que puguin callar ni un minut més,
ni la més petita de tantes i tantes raons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada