Un dia és un dia

 Era el principi dels temps,

una de les primeres nits de tempesta.

Els pocs humans que poblaven la terra

observaven i adoraven 

les estrelles i la lluna,

quan de sobte un llampec 

va partir el cel en dues meitats.

Una forta ventada esgarriava les fulles

i en un tres i no res començà 

a ploure lletres, vocals i consonants

que en tocar terra, 

es convertien en paraules 

i en frases difícils d'entendre

per aquells primers primats

que adoraben el Sol 

com si d'un Déu es tractés.

La natura, a cops àrida 

i a cops massa ufanosa, 

deixava ben clar les zones a poblar.

Del cel també caigué 

el sagrat rellotge de cristall

trencant-se en mil bocins

tot just un instant després de l'impacte

les hores quedaren mortes

i els minuts perduts,

enmig d'un caos programat 

pel Déu temps, 

que tot ho cura i tot ho destrueix.

Alguns segons fugien d'allí, 

atemorits, s'evaporaven, s'esfumaven,

desapareixien en un no res.

Les hores següents van servir

per recompondre tot aquell daltabaix

de lletres, vidres i números 

escampats i barrejats entre les fulles.

Solament en 24 hores, 

va quedar tot llest, ni un minut més, 

ni un segon menys.

Així fou com a partir de llavors

dues dotzenes d'hores agrupades 

van convertir-se en el 1r dia 

que hom recorda o coneix.