Les teves mans

Les mans del mestre 

eren blanques. 

Les mans del mestre 

eren grans per poder

abraçar-nos millor, 

per poder protegir-nos.

Les mans del mestre

salvaguardaven 

un somriure etern, 

que era la porta d'entrada

per a tothom que 

el sabés apreciar.

Aquelles mans ballaven

les danses d'altres temps, 

en altres indrets. 

Les mans del mestre 

ens mostraven 

el trajecte recorregut 

en el viatge 

i deixaven enrere, 

la pols suspesa tapant 

per uns instants el camí. 

Aquelles àrides mans

tenien marcat, 

cada pas realitzat, 

cada itinerari assolit, 

cada paraula, cada petó,

cada mirada, 

cada conversa 

ben entaulada. 

Sisco les teves mans, 

eren les d'un mestre, 

d'un pare, d'un amic, 

d'un company, que vetllava 

i lluitava per un país millor

per una terra més fèrtil,

més sana, més digna. 

Oferint en tot moment, 

lo millor de tu mateix.

Sempre ens regalaves

una bonica i dolça rialla, 

que dins nostre 

quedarà gravada, 

fins que finalitzi

el nostre temps!!!

Colometa

Cada  cop que la veig,

els ulls se'm cristalitzen, 

els pulmons s'eixamplen

i el cor em batega generós.

Bum, bum, bum, bum!

Tan sols Déu i jo som sabedors 

del respecte, amor i admiració,

que tinc cap aquesta dona.

Sí! Déu, jo i ara tots vosaltres!

I és que l'amistat,

és tan bonica quan és real.

Mare del que avui dia seria,

família nombrosa.

Va, que cinc fills, 

tampoc eren tants,

per una mare tan valenta.

Cuidava de tots ells com si 

de cinc tresors es tractés,

i és que els fills no pesen,

quan la passió és tan gran.

Pagesa, de la terra,

vivint i somiant sempre 

en una rima tan lliure...

Estratega, dialogant,

de la poesia en fas bandera 

i això encara et fa més gran.

L'educació, el teu llinatge.

L'estelada a l'horitzó.

D'aquesta terra catalana,

en pot reeixir res millor?

Si no vols pols no vagis a l'era

El vent et rosta suau el rostre.

Uns núvols grisencs 

esculpits en un blau cel,

decoren l'estampa.

Al fons Montserrat 

s'aixeca majestuosa 

acaronant nuvols i cel,

cel i nuvols.

Una olivera novícia decora

l'imatge i espera impacient 

que el temps la fecundi.

Sol i resol permeten el vol 

d'una garça pintada 

en negre i blanc.

Mentre el jovent 

segut en un banc

espera neguitos la beguda.

Es temps de terrasseta,

bona teca, vi, 

cervesa i parasols.

Que més vols?

Riu avall trobaràs el mar

Els dies passen 

i aquella nena es fa dona,

la nena dona, la dona mare.

Tres noietes juguen a la plaça,

les fulles cauen 

i com qui no vol la cosa 

ja torna l'hivern.

La vida corre riu avall,

s'esmuny picant entre les pedres.

Les fulles creixen altre cop

i res no s'atura, res canvia.

Un altra primavera ja és aquí,

una primavera on floriran els nets

i el riu no para, dels cims més alts

 fins a l'immensitat de la mar.

On amb total certesa tots un dia 

o altre farem cap.

La vida passa, el temps s'esmuny 

i l'aigua corre riu avall.

La vida passa, el temps s'esmuny.

La vida passa...

Avui la poesia no està de dol

 La mort  del poeta serà, 

la vida eterna dels seus versos?

Sí, sí, el poeta va morir i amb ell, defalliren tots els textos.

Les paraules malversades entristiren 

i s'allunyaren  les unes de les altres quedant nues, buides, sense cap sentit.

Algunes lletres emmudiren de sobte,

la l queda geminada,

la s sorda i la c trencada.

Els pronoms febles

i els adjectius indefinits.

Els signes de puntuació 

oblidaren la puntualitat 

de com definir la fi  

d'un bon poema.

Els d'exclamació, callaren 

i els tres puntets, 

ens deixaren en suspens 

per sempre més.

El poeta havia mort 

i amb ell també el constructor,

l'alquimista, l'arquitecte de somnis

plasmats al paper 

Havia mort, el seductor xiuxiueig 

d'uns versets, que versats endreçats

feien trontollar 

els més profunds fonaments

de les quatre parets 

d'aquell últim sonet.

Les mateixes parets que durant anys 

li foren tan bon refugi.

El poeta ja no hi era 

i amb la seva absència, 

quedaven orfes els llibres.

El poeta, ai el poeta, 

abandonava la seva musa, 

que ara tota sola, 

li plorava al desconsol.

Aquell dia, el cel neixia gris cendra,

per anunciar-nos 

que el poeta ja no hi era,

al poeta a la fi,  

l'havia abraçat la mort.

Li posarem Alcarràs

Escena 1 Càmera 1

Rodant i ... Acció!

Estiu del ´22. 

Per fi comença Alcarràs.

I dic per fi perquè el nounat

porta quatre anys gestant-se.

Que ningú s’estranyi 

si després en surt 

un criatura tan gran!

La mare Carla l’ha portat dins seu 

tot aquest temps,

notant dia a dia com les contraccions,

es feien més fortes, més evidents 

i més contundents.

El pare, un tal Arnau,

posava tot sovint l’orella 

per assegurar el creixement correcte

del seu segon fill.

Des del principi els dos 

tenien una cosa clara, 

tan si era nena com si era nen,

l'hi posarien Alcarràs.

Ho havien de  fer

per seguir la tradició familiar.

Què hi vols fer!

A pagès som així d’estranys.

El càsting per infinitat de pobles

i amb bons candidats 

de totes les edats

fa que molts sentim 

la pel·li com a nostra.

Arrenca el rodatge,

i amb ell arrenquen 

tractors i furgonetes

carregades de temporers.

Els camions de decorats i vestuari

col·lapsen els nuclis dels pobles

on es grava cadascun dels bocinets

d’aquest exitós film.

Els actors són pagesos, 

mestresses de casa,

jubilats, estudiants...

Cap és actor professional.

La pel·lícula està gravada en lleidatà,

un dialecte que es parla

al far west català.

I enmig de tota aquesta parafernàlia

se sent: «Talleu. És bona».

Ha quedat «Xaxi»

La resta ja la sabeu.

La presenten a la Berninale

i com sol passar a les pel·lícules d’amor

guanya l’ós d’or.

Queda així assegurat el debat

a nivell internacional:

«Què són millor: els préssecs 

i els pagesos,

o les grans multinacionals que omplen

els camps de plaques solars?»

Amb moltes ganes 

de poder-la gaudir ben aviat,

es despedeix un pagès lleidatà

I tal, i tal, i tal...

Salvem Ucraina

No a la guerra, no a la mort, 

la destrucció o la barbàrie.

Ningú te dret sobre ningú,

cap persona sobre cap altra,

cap poble, cap ciutat, 

cap regió, cap país.

La vida i per extensió 

el viure-la en pau,

hauria de ser un dret inalienable.

En ple segle 21 continuem com sempre

65 països estan en guerra oberta 

a tot el Món.

Una verdadera i veritable vergonya 

per aquesta raça 

a la qual tots pertanyem,

que ni és blanca, ni és negra, 

ni àrab, ni oriental,

que no és altra que la humana i que

amb tot aquest historial, 

ens podem autoanomenar de tot 

menys humans.

Els països inverteixen en armament

per cercar la pau 

i l'única cosa que han

portat sempre les armes ha estat 

guerra, guerra i més guerra.

Va sent hora, que tots plegats 

fem un gir de 360 graus 

i comencem a lluitar per

exigir un desarmament real 

i progressiu del planeta.

Avui Catalunya, altre cop es posa 

al costat de l'oprimit.

Ens solidaritzem així 

amb el poble d'Ucraïna 

i demanem amb força 

que aquesta somiada pau 

s'estengui arreu.

Mitja vida

 Click, clack, click, clack, 

el temps avança

insubornable, 

incorruptible, 

inalterable,

Click, clack, tres nens petits,

asseguts en una platja,

terrejant castells d'arena,

que de nit la mar,

es cuidarà de borrar.

Els nens es van fent grans!

l'hi diu el pare, a una jove mare

que els controla embadalida.

Click, clack, arriben 

les primeres motoretes,

i poc després, 

amb el cotxe al cul,

fem els 20 

i que malament que sonen.

En un obrir i tancar d'ulls txas 30.

La cosa es complica per moments,

els fills es fan pares

i com per art de màgia, 

els pares padrins.

Els nens continuen terrejant 

castells que de nou 

s'esfumaran en mig la negra nit.

I de cop uuuuuffff 40.

Les desenes es van desencadenant

I avui per sort ja 50.

Algú va dir, mitja vida!

Tot i que en son pocs 

els que en compliran 100.

Click, clack, cick,clack,

el rellotge, altre cop no calla 

Click, clock, click, clock i ens recorda 

que el moment és ara i el dia és avui!!!

Eram Mare!!!

 Si una cosa està clara,

és que tot quisqui,

ha tingut una mare.

Ningú ni el més pintat,

ha aterrat, 

sense l'ajuda d'una d'elles, 

mare que la parit,

mare que l'ha alletat.

Una mare que la patit,

i dins del ventre la gestat.

I es que biológica o no,

una mare, és sempre una mare.

La figura màxima.

La maquina perfecta.

La que ho pot tot,

La protectora,

la que tot s'ho perd,

La genial, ingeniossa i genuina.

La salvadora que és capaç,

de donar i de perdre, 

s'hi fos necessari la vida.

La que viu en pobles o en ciutats.

La trovaras en viles o poblats.

Sempre, amb el seu nadó en braços, 

amarradet al pit,

o embolicat entre llençols

i entonan-l'hi a cau d'orella

la més fina cantarella.

Així doncs, avui aixeco la veu,

per fer aquest crit.

Que dintre nostre sempre hi visqui,

la mare que ens ha parit!!!

Pluja i baixa

 Pa per avui i aigua per demà.

A les tres l'home del temps,

anuncia tempesta.

I és que fa tant i tant que no plou.

Els paraigües empolsinats,

esperen impacients,

les primeres pluges

i els xiquets,

entonen una vella dança tribal,

tot esperant estrenar calçat.

El Sol que fa uns dies,

s'alçava majestuós,

s'esmuny ara, 

darrera la foscor dels núvols.

Unes fulles ventejades 

cobren vida pels carrers.

La premonició sembla complir-se.

El cel és vesteix cómplice,

de blau a negre 

passant per gris  obscur.

I tot d'un plegat,

després de tants preparatius,

com no, la festa ha de començar,

l'aire minva i les primeres llàgrimes,

xorregen cel  avall,

xopant carrers i plaçes,

mullant parets i teulades,

engendrant i amerant la terra 

que fins ara esperava 

àrida, inerta i seca,

que arribés aquest instant.

Aquest preciat i preciós,

precis moment,

on gràcies a la pluja,

els camps recobren el verd,

els arbres la sombra

i tots nosaltres la pau 

i el goig de poder gaudir, 

d'aquest idíl.lic paradís,

que autoanomenem vida.

1 o no tinc por

¡Toc, toc, toc!
Miedo?

Miedo a hablar,
miedo a sentir,
miedo a publicar!
Miedo a jueces, borbones,
miedo a borbotones.
Divide y vencerás,
divide y vencerás,

divide y vencerás,

miedo a la guerra y por fin,
peaccceee un poco de paz,
una pequeña tregua,
por fin llega el silencio
y con él esperanza, alegría, amor,
una mujer llora desconsolada,
le han robado el arma.
Derechos y más derechos
desquebrajados por los suelos.
Miedo,
más madera,
más miedo.
Miedo a los bancos,
miedo a las empresas,
miedo a la poli.
¡Presión, presión, presión,
represión!
Y de pronto se rompe otra vez el silencio,
una tumultuosa muchedumbre
unida al grito unánime,

"els bombers seràn sempre nostres"
En las calles arden corazones ensangrentados, sentimientos destrozados a golpes de porra
y allí estaban ellos, nuestros héroes,
vestimentados de etiqueta,
intentando apagar sin manguera,
llamaradas de odio infundado,
ríos de lava y entre cenizas 

y escombros,
aún retumba un eco lejano.
A por ellos oe, a por ellos oe.

Unas ensangrentadas abuelas nazis
huyen desconsoladas,
mamás con carritos humanos se apartan.
Jóvenes y viejos radicales todos ellos,
resisten con voto en mano,
las envestidas del toro.
Un toro tan grande
tan negro, tan bravo.
Venga vamos, a por ellos!.
Avivando el miedo colectivo
porras y más porras.
Delante el temido ejército secesionista
intentando aguantar estoicamente
lo que tantos siglos costó.
Aquí perecen los pocos derechos existentes, mientras se oyen replicar 

las campanas.

Tong, tong, tong.
Hoy uno de octubre,
después de quarenta años de larga enfermedad, la democracia ha muerto 
y con ella tambien ha muerto la monarquía, la fe en la justícia 

y el respeto a la policía. 

Hermanos, guardadlos en el recuerdo, e incluidlos en vuestros ruegos,

pero recordad, que contra el pueblo 

no se puede luchar.
Nada podrán frente a un  pueblo
organizado, unido y alegre.
¡Bienvenidos a la ensangrentada 

República Catalana!