La vida recorre plàcidament
per damunt dels jardins de l'amor.
On un vellet assegut en un banc
Xiuxiueija a cau d'orella
a la que durant anys
li ha fet de parella.
Un sense fi de paraules, de records,
de promeses ara ja complertes
fan gaudir un cop més aquella dona.
Ella, ara ja molt velleta
s'estén damunt del banc
i queda embolicada entre abraçades.
Ell se la mira fixa als ulls
i sabedor que li ha arribat l'hora
decideix donar-li l'últim petó.
Un últim glop de vida.
Llavors lentament els ulls se li tanquen
i en mig d'uns sospirs
ella, mort entre els seus braços.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Noranta seixanta noranta diuen que aquestes són les mides a les quals ningú es pot resistir i si a sobre les barreges amb un vestit exub... -
Estimada Júlia: Havent rebut la teva carta la meva cara era un poema. Les mans tremoloses com si totes les paraules escrites al paper p...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada