Havent rebut la teva carta
la meva cara era un poema.
Les mans tremoloses
com si totes les paraules
escrites al paper pesessin tant
que no podien servar-lo.
Els meus ulls brillants
no donaven crèdit a la muntanya
de raons del teu amor.
El cervell per uns instants
se m'ha fet xic,
incapaç de processar tanta informació,
tants sentiments, tanta dolçor,
gravada amb sang de tinta negra
en aquests fulls de color blanc.
Tinc encara les galtes vermelloses
bo i recordant frases meravelloses.
La meva boca ansiosa de desig
espera nerviosa tornar-te a veure.
I així poder tornar a parlar
aquest cop sense paraules,
sense frases, sense lletres
sense cap interrogant.
Sols el teu somriure prop del meu.
Tan sols els teus llavis contra els meus.
Sempre teu!
Romeu!!!

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada