Un nou Món en blanc i rosa

Una rialla pot canviar el Món.
Quan algú et pregunti que vols?
Tu contesta un somriure i un cafè.
I com per art de màgia
seràs recompensat,
sense adonar-te'n
hauràs endolcit el dia a molta gent
incloent-hi a tu mateix.
Ahhh!
I el més bo, a cost zero.
Totalment gratuït.
Recorda que qualsevol moviment
per petit que sigui
ho pot canviar tot.
Viu i deixa viure.
Riu i fes riure.
T'ho dic, perquè sobretot avui
necessito el teu somriure!!!

Déu meu, quins ulls!!!

Darrera de cada mirada
veiem multitud de variants.
Els ulls de tendresa amb els que una mare 

vigila el seu petit quan dorm
contrasten amb la mirada desconsolada
havent perdut el primer amor.
Els ulls alegres d'un nen obrint un regal.
O els ullls atemorits davant el perill.
També hi ha mirades de complicitat
que t'expliquen que pots comptar-hi.
Ulls que amb alegria ens diuen
que han trobat la solució.
Altres ben perduts que mai la trobaran.
Alguns estan per sobre el bé i el mal
capaços de molestar al més pausat.
Mirades de fam tristes i desconsolades
que desconeixen el demà.
Els ulls seriosos del pare protector
provant d'alliçonar el seu successor.
Ulls de color verd anunciant la primavera
ulls de color blau com un cel de llibertat,
i els de color marró
portadors de la passió.
Mirades i més mirades.
Ulls, ulls i més ulls,
entre tots ells n'escullo uns,
els d'una dona de bandera
que tan sols amb la mirada
et poden constipar!!!

L'últim somni

La vida recorre plàcidament
per damunt dels jardins de l'amor.
On un vellet assegut en un banc
Xiuxiueija a cau d'orella
a la que durant anys
li ha fet de parella.
Un sense fi de paraules, de records,
de promeses ara ja complertes
fan gaudir un cop més aquella dona.
Ella, ara ja molt velleta
s'estén damunt del banc
i queda embolicada entre abraçades.
Ell se la mira fixa als ulls
i sabedor que li ha arribat l'hora
decideix donar-li l'últim petó.
Un últim glop de vida.
Llavors lentament els ulls se li tanquen
i en mig d'uns sospirs
ella, mort entre els seus braços.

Comença el compte enrere

El govern del país veí
ens demostra una vegada
i una altra el perquè cada cop
som més els catalans
que volem guillar!
Després d'haver inventat
els ous amb denominació
d'origen Espanya,
que són com els nostres
però un xic més cuadrats,
ara volen fer-nos creure
que es millor badallar que rotar.
Ja solament falta que inventin
els pets amb certificat de calitat
iso 2015 per així fer-nos pagar
fins i tot per defecar.
Mentretant l'olla va fent xup-xup,
el compte enrere s'acosta
i ells no paren de buixir.
I com va dir el seu Quixot
Si buixen, vol dir que cavalquem!!!

Tancat per vacances

L'estiu ja fa dies que ha arribat
i amb ell arriba la calor,
barrejada amb aquells dies tant llargs
que en un obrir i tancar d'ulls
queden espultits, donant pas
a les fabuloses nits del "cul en l'aire".
Aquelles caloroses nits en les que
no tens collons de dormir.
Dies llargs però curts,
nits curtes però tan i tan llargues
fan que hom perdi la inspiració
i decideixi tancar el blog per vacances.
Recordant això sí que ben aviat
tornaré per escriure-li a l'amor
i també a totes les coses meravelloses
que omplen de llum i colors,
les nostres eixalabrades vides!

L'ombra del mestre

El dia que tu vas marxar
vaig adoptar la teva ombra
i ara amb ella continuem junts
llaurant i sembrant
a banda i banda del camí
que tu amb força vas empendre.
Encara em sembla sentir-te
"menjar fins a rebentar
i treballar fins a morir."
Recordo la cara d'admiració
d'aquell nen que embadalit
mirava com repeties
una vegada i una altra
anècdotes i consells.
"No et fiïs mai
ni de la camisa que portes.
Doncs fins i tot ella et fallarà."
O el no menys famos
"No siguis aspre i dur
amb el que sigui menys que tu."
Refranys i més refranys
barrejats amb algun acudit
del rector de Vallfogona.
Com m'agradaria tornar-los
a escoltar de la teva boca.
I ara des de la distància
noto que tota la teva força
m'acompanya i em protegeix
al bell mig de l'estiu
que és quan als pagesos ens toca
treballar fins a morir
moltes gràcies padrí!!!

Aquest any síííí!!!

Aquest ha estat l'any de l'adéu
de Subi i també de Puyi
perquè es veu que no van fitxar bé.
L'any en què ens deixa un Xavi estel.lar
que als seus trenta cinc anys
encara ningú pot pendre-li la bola.
La campanya en que Suárez ens ha explicat
perquè coy se l'ha fitxat.
La temporada on Messi ha confirmat
que continua essent un crack.
L'any de Busquets, Iniesta i Raquitic.
La temporada també en que Luís Enrique
no s'havia que menjar els torrons.
L'any en què per les bandes
han corregut Alba i Alves
El periode del segon triplet.
La temporada de Piqué i "el Jefecito".
La bona campanya de Terestegen i Bravo
o el d'una banqueta de luxe.
L'any en el que Neymar s'ha consolidat,
i l'últim minut del descompte xuta fort
i ens fa tocar el cel amb les mans.
Per un moment el barcelonisme en pes
es va recordar de Cristiano.
Sííí!
Suuuu!
Síííííííííííí!!!
La champions ja es aquí!
Visca el Barça!
I visca Catalunya!!!

La combinació guanyadora

D'un temps ençà que unes paraules
em repiquen diàriament el subconscient.
"Fills de la casualitat i vius de miracle."
Fills d'un sense fi de combinacions,
si el meu pare quan era jove
no hagués conegut la meva mare
jo no hagués existit mai.
Si els meus pares
la nit que em van engendrar
s'haguessin enfadat, jo aquí no hi seria.
Si entre el milió d'espermitos
el meu no hagués guanyat,
em pregunto que coi hauria passat?
I així podem anar retrocedint en el temps
continuant pels nostres quatre padrins,
o pels vuit repadrins, etc etc etc...
I si algun d'ells hagués mort
o no hagués pogut tenir fills?
Resumint, podríem omplir un mar sencer
de "i si, i si, i si" i crec que no hi cabrien.
La frase acaba " vius de miracle"
doncs be, des de ben petits
hem fotut les mil i una: fent aventuretes
per tots els racons del terme.
Corrent com bojos amb les bicis pel poble.
Rodant pels camins amb la primera moto.
Als divuit amb cotxe i sense límits
i encara ara, més de dues dècades després
vivim desafiant la llei, la de la gravetat,
la de Murphy i que sé jo quantes més!!!

Una mosca ...

Pot ser que una mosca no faci estiu
però no vegis com fa la guitza.
Amb l'arribada del bon temps
arriba el canalet i la xafogor
que ens fa caure coll avall
el primer raig de suor.
L'aire condicionat, els gelats,
els pantalons curts i amb tots ells
les primeres mosques colloneres
que inexpertes i  joves
conten menjar-se el món.
De cop una se't para a l'orella
l'espantes i en menys d'un segon i mig
ja la tens a la punta del nas.
Repeteixes l'acció més de cent cops
i al final es para al bell mig de la front
llavors emprenyat com mai
decideixes esclafar-la.
Li fots ben fort amb la mà plana
i et queden marcades al front
les quatre barres de sang
i just al mig com si fos l'estrella
queda esparramada tota ella!!!

Cromosoma ramader

Ara fa uns deu milions d'anys
en una època coneguda com el neolític,
l'home de les cavernes fou capaç
d'experimentar un gran canvi.
Varen deixar enrere les seves costums nòmades i es van tornar sedentaris,
bo i domesticant els primers animals.
Van aconseguir mantenir-los tancats
i així assegurar-se sempre el plat a taula.
Aquest fou el principi de la ramaderia,
una tècnica que ha anat evolucionant
imparable en el temps
i la qual abasteix al món sencer.
Un negoci infravalorat
i excessivament obligat,
en què el ramader ha d'aconseguir
que cada dia sucseeixi un petit miracle
per poder produir més i millor.
Sense oblidar mai el refranyer que diu:
" negoci de sang negoci de fang."
Aquí no s'hi val a badar
Una errada la pots pagar molt cara.
El dia de Nadal, mentre esperem els galets,
ells van a la granja.
El dia de cap d'any, contem grans de raïm,
i ells tornen de cuidar els seus animals.
No pots desconnectar
ni el dia del teu casament,
ni el dia d'una important defunció
Són tres-cents seixanta-cinc dies l'any.
Algú té pebrots de fer-ho?

ADN pagès

Existeix una cançó que diu

que ser pagès és lo millor.

La veritat és que a mi m'agrada.

Tot sovint experimentes

la satisfacció de la feina ben feta

i això em posa molt.

Aquí no existeix ni hores ni quarts

el temps el marca el temps que farà

i el producte que tenim de replegar.

Res és impossible i tot està per fer.

Des de petits ens han inculcat

que els cansats fan la feina

i de gran t'adones que és ben cert 

Nits en vetlla regant,

matinades senceres pencant.

Bo i fent anar tot el dia el caparró

per poder trovar alguna solució.

Fa falta molt amor propi

per no rendir-te ni baixar la guàrdia

i no n'hi ha prou tenint-los ben posats

també has de tenir l'ADN pagès, 

quelcom a dia d'avui

en preocupant perill d'extinció.
Doncs s'ha possat de moda 

el viure molt millor!!!

La popa i la lluna

En mirar qualsevol dona

primer ens fixem en la cara, 

acte seguit baixem els ulls fins la sina

i per acabar li fotem
un bon repàs per darrera.
Després del primer petó
a la llum de la lluna plena,
les mans, instintivament
se'n van cap als pits,
que de vegades poden ser molt xics,
altres són ben normals
i alguns "sexageradament" grans.
Trobem popes toves com gelatina,
popes dures com a pedres.
Unes ben plantades, altres caigudetes
Mamelles blanques com la llet,
altres rosades o algunes de torrades
amb mugrons com biberons.
Mamelles grosses
amb aureoles com un ou ferrat.
Mamelles ben petites
que a gust em mamat!
Totes tenen la seva gràcia i encant.
Per això de la popa venim
i a la popa tornem
cada cop que podem!!!

L'últim dia

Algú va dir que la vida és curta,

que l'hem de viure al màxim

com si cada dia fos l'últim,

perquè un dia ho serà.

Doncs be d'un temps ençà,

així ho he fet.

I si és veritat que mola més!

Estic vivint amb tanta força

que acabo el dia rebentat.

Fruint amb tanta passió

que al final no semblo jo.

Els dies passen i l'últim dia d'ahir

s'ajunta amb el d'avui.

Les setmanes són plenes 

d'últims dies, aquest últim més

de trenta últims dies 

per primer cop se m'ha fet llarg,
massa llarg per ser que era l'últim!
Sort que de tant en tant
arriba un diumenge on m'oblido
que és el meu últim dia
deixo de viure amb tanta força
i aprofito per reposar!!!

El meu últim desig

En aquesta vida no hi ha mal
que cent anys duri
i per a mi, com per als altres
un dia, serà l'últim.
Moltes vegades penso
en com serà aquest dia
qui vindrà a despedir-me i perquè?
Un dia, on jo hi seré per primer cop
de cos present i de ment absent.
El dia que jo mori,
voldria que la gent plori d'alegria
recordant la felicitat
de la que vam gaudir plegats.
El meu últim dia no vull corones,
ni flors, ni tampoc un taüt luxós
doncs allà on vagi no el necessitaré.
El dia que traspassi a l'altra vida
m'agradaria que és fes una gran festa,
que tothom pogués dir-hi la seva,
on música i poesia fossin ben presents.
El dia del meu comiat
m'agradaria ser enterrat
envoltat amb la senyera catalana
i així acabar fusionat
enmig la terra que m'he estimat!!!

La vida és un somni

Tots tenim records

de la nostra infantesa

d'aquells dies tan i tan llargs

jugant i saltant envoltats d'amics,

però un bon dia vam tancar els ulls

i en obrir-los ja teníem quinze anys.

Ens havíem fet grans en quatre dies,

o almenys, això era el que crèiem.

Les primeres festes de l'institut
no van tardar en arribar.

Els primers amors, el primer petó

i la primera moto... buffff!
Érem tan feliços somiant
en què seríem de grans,
que en despertar-nos ja ho vam ser.
I ara amb quaranta anys, casats,
afillats i endeutats fins les orelles
amb tota la vida per davant
per continuar pagant, continuar vivint,
però sobretot per continuar somiant!!!

La millor poesia del Món

El somni de qualsevol poeta
és fer una poesia molt bona
la qual  el faci famós.
Una poesia que la gent
s'emocioni al sentir-la
i que ningú que la llegeixi
o la senti recitar pugui dir,
que no li ha agradat.
Harmoniosa en la cantarella
i amb les paraules tan ben lligades
que fins i tot el propi autor
al·lucini cada cop que l'escolta.
El meu somni va un xic més enllà
després d'haver escrit moltes poesies
que fins i tot jo mateix
m'escandalitzo al sentir-les,
ara tinc molt clar
que qualsevol dia d'aquests,
escriurè damunt d'un paper
la millor poesia del món.
Però mentre això no arriba
tu fidel lector, no perdis l'esperança
i torna a pujar quan vulguis
al nostre tractor de l'amor!!!

El museu de cera

Gairebé als peus de l'estàtua 

de Cristòfol Colom pots fer 

un passeig per la història

on Pau Casals et ve a rebre

a cops de violoncel.

Més endavant en Batmant

vigila penjat al sostre

que "el Caudillo" i en Companys

no es barallin, doncs 

estan molt junts pel meu gust.

Al fons de la sala  inventors,

arquitectes i metges de prestigi 

comenten entre ells la jugada, 

ara ja sense cap pressa.

Continuant camí avall

ens topem amb el Quixot

que amb cara de prunes agres

ens convida a seguir fins una sala

on coneixerem Gifré el Pilós,

creador amb la seva sang

de la senyera catalana.

Ell aguanta amb força l'espasa

prop d'un elegant Jaume I

pel qual els anys 

no semblen haver passat.

Després farem cent mil ĺlegües 

amb el submarí d'en Juli Vernes.

Sentirem els cants de les sirenes

i naufragar per culpa d'elles.

Anar a l'espai, fer una guerra

i per acabar, tornar a la terra!

Anem al zoo!

Camí de la gran capital
deixo que el meu cap
marxi com sempre volant,
i pensi com seria la vida
de tots aquests animals
que avui visitarem
si no existíssim els humans.
Moltes persones diuen:
"pobres, aquí tancats fan pena."
La crua realitat és
que no han conegut res més.
I segur que estarien
més be corrent o volant
saltant o nedant lliures com l'aire.
Però per altra banda penso
que segurament ja serien morts.
Aquí poden gaudir d'una llarga vida
i cada dia del món tenen el plat a taula.
Es a dir menjar, jugar i dormir.
Ells tenen el que nosaltres somiem,
unes vacances de per vida
com si els hagués tocat la primitiva!

Un terroset de sucre

Noranta seixanta noranta
diuen que aquestes són les mides
a les quals ningú es pot resistir
i si a sobre les barreges
amb un vestit exuberant
i una careta d'àngel,
que amb llavis sensuals
et demanen a crits menja'm,
la trompada està assegurada.
Amb els anys t'adones
que totes aquestes carrosseries
tan espectaculars no serveixen de res.
El temps passa ràpid i les converteix
en l'ombra del que van ser.
L'única bellesa amb la qual
el temps no pot fer-hi res
és la que tenim per dintre,
un valor a l'alça cada cop més apreciat
per gent de la meva edat.
Trobar una dona que t'entengui,
i una altra que et comprengui,
una dona que t'accepti,
i una altra que t'estimi,
trobar algú que estigui capacitat
per entregar-se i donar-ho tot
sense esperar res a canvi
sembla ser impossible.
I trobar totes aquestes virtuts
englobades en una sola dona
per així poder endolcir
dia a dia el teu camí
sembla ben bé una utopia.
Doncs no, no ho és
jo l'he trobada!!!

Tots som Andorra!

Diuen que els amics de veritat
els coneixes quan tens problemes.
I ara els nostres millors veïns
passen per un mal moment.
Algú amb molt de poder
els ha posat el dit a l'ull
i ara tothom es veu capaç de tirar pedres
sense pensar en els consells de Jesucrist.
Qui estigui lliure de pecat
que tiri la primera pedra.
Ara els Andorrans
coneixedors de la importància
de les tradicions, de la família,
de llevar-se d'hora, d'involucrar-se,
d'una encaixada de mans
o del "tracte fet"
es veuen inmersos en un merder
de dimensions considerables
en el qual la gran majoria
no hi tenen res a veure.
Des de Catalunya, volem allargar-vos la mà
i recolzar-vos en tot el què puguem,
tenint molt clar que sou com nosaltres
un petit país, ple de gent molt i molt gran!!!

Adéu siau, Espanya!!!

Tres centenes un any, un mes i un dia
aquesta ha estat la nostra condemna.
Una pena màxima, tan llarga
que no pot ser ja que duri més.
Durant tot aquest temps
ens han atacat, insultat, i vexat a diari
fent d'això el seu estil de vida,
i ara va i ens diuen que ens estimen.
Però com es pot ser tant fals?
Senyores i senyors ja en tenim prou!
Volem que tots els dies que ens queden,
molts o pocs, estiguin plens de vida.
Que cada minut que ens falti per viure
el passem amb educació i dignitat
i que puguem fruir al màxim
fins l'últim segon.
Aquest cop sense pors, sense angoixes,
sense cap interrogant.
Posant nosaltres les regles del joc
i jugant quan nosaltres vulguem.
Perquè tots junts som imparables
el vint-i-set de setembre vés a votar
Catalunya la tens a la mà!!!

Anem a Molle?

Al bell mig de la terra plana,
s'aixeca pausada Mollerussa,
la nostra petita gran capital.
Petita respecte a les altres.
Gran envers els pobles del voltant.
Per dins hi travessa El Canal,
obra, que omplí de vida El Pla.
La seva gent noble i tranquil.la.
Pura com l'aire que han respirat.
Famosos arreu per cassoles i fires
també per tenir bons restaurants.
Consell i museus no hi poden faltar.
No tenim aeroport, ni falta que fa!
Tampoc veureu tramvia ni metro,
davant cada porta podeu aparcar.
Cofois de les nostres botigues
i així poder vendre tot el que hi ha.
Tampoc ens falten empreses
on poder treballar.
Agricultura i ramaderia arreu.
I si voleu pescar o passejar
a l'Estany us podeu apropar.
En resum si voleu gent de paraula acollidora i agraïda
veniu a Mollerussa quan fem fira.

Campanades a mort

Ara ja fa quaranta anys, que era assassinat, Salvador Puig Antic.
Ell fou, l'última víctima del franquisme
Un noi de tan sols vint-i-cinc anys
que com tants altres, volia canviar
aquell Món en blanc i negre
en el que varen néixer,
i que sens cap mena de dubte,
ho van aconseguir.
Un jove amb mentalitat anarquista
i amb idees molt revolucionàries
per l'època encartronada,
en què l'hi va tocar de viure
Després d'un judici fet a mida,
on com sempre les normes
s'improvisaven sobre la marxa,
no van servir de res els clams populars,
ni Europa, ni el tampoc el Vaticà ho van poder parar.
Ell fou l'última víctima del garrot,
una tècnica de matar
de moda ja a l'edat mitjana,
igual de bruta i antiquada
que la gent que l'aplicava.

Un català fent les Amèriques

A l'antiga Babilònia
es creia que la terra era plana.
Segles més tard Copèrnic
va desevolupa la teoria
que el Món no era pla sinó rodó.
Més endavant Eratòstenes
i un munt de llumbreres més
van crear diferents teories
les quals les va utilitzar
el navegant Cristòfol Colom
català fins al moll de l'os
per intentar de donar
la primera volta al Món.
I pensant que la terra era més xica
feu un error en els càlculs
i es va topar amb les Amèriques.
Anys més tard el regne de Castella
amb Felip segon al capdavant
es cuidarien un cop més
de modificar tots els llibres
i així provar de canviar la història.
Especialitat que als espanyols
els ha perdurat en el temps!!!

Una carta d'amor

Estimada Júlia:
Havent rebut la teva carta
la meva cara era un poema.
Les mans tremoloses
com si totes les paraules
escrites al paper pesessin tant
que no podien servar-lo.
Els meus ulls brillants
no donaven crèdit a la muntanya
de raons del teu amor.
El cervell per uns instants
se m'ha fet xic,
incapaç de processar tanta informació,
tants sentiments, tanta dolçor,
gravada amb sang de tinta negra
en aquests fulls de color blanc.
Tinc encara les galtes  vermelloses
bo i recordant frases meravelloses.
La meva boca ansiosa de desig
espera nerviosa tornar-te a veure.
I així poder tornar a parlar
aquest cop sense paraules,
sense frases, sense lletres
sense cap interrogant.
Sols el teu somriure prop del meu.
Tan sols els teus llavis contra els meus.
Sempre teu!

                                     Romeu!!!



Surant enmig la mar

Amb part del meu passat en venda
intento redreçar el rumb
d'un vell veler que molt tocat
pel sol i el temps
continua surant mars enllà.
A la part de dalt de l'asta
oneja una bandera esquinçada
aguantant vents suaus
i també fortes tempestes.
Passant les nits en vetlla
navegant per alta mar.
Igual que un llop solitari
tot somiant en una terra llunyana
que fèrtil espera la meva arribada
a unes tres-centes llunes d'aquí!
Allí aguaiten immòbils
les engrunes del meu destí!!!

Pujo a l'avió

Viatjant al Sol
amb la millor companyia
voletejant veloç
com un cavall desbocat
amb un destí marcat:
l'ànsia de llibertat.
Damunt dels núvols
sentint bramar els motors
no puc evitar pensar
en algun que altre desastre.
Llavors acluco els ulls
per a què el temps corri
tan ràpid com la llum.
Així poder despertar altre cop
tocant de peus a terra.

... als qui els agraden altres homes.

Desde que el món és món
que existeix homes
als qui els agraden altres homes.
Algun cop t'has sentit atret?
Mai t'has quedat distret?
Tot veient un club d'ambient
ple d'homes forts i amb camisa.
Fumant cigars d'aquells tan cars.
Quants cops t'has burlat d'algú
que et semblava que era gay
i quants he estat jo qui se'n reia?
Injustament molts hem fet escarni
malauradament tots ens em mofat.
Sense saber que tu podries ser-ho.
Pot ser el teu pare, el teu padrí
o el carnus del teu veí
fins i tot el fill que ha d'arribar
qui sap si un dia li anirà.
Algú m'ha dit l'electricista
ahir em van dir
del teu dentista
I per què no?
Fins i tot jo!!!

... altres classes d'homes...

Déu creà a l'home i descansà.
Després va crear la dona
i aquí, ja no descansa ni Déu.
Tot just a l'endemà del paradís
el món es va anar poblant.
Els homes s'aparellaven entre ells
i també amb altres dones.
Elles per la seva banda
també feien el mateix.
A l'antiga Grècia ser gay
no era pas un delicte.
Però aquesta santa església
encartronada fins l'infinit
ben aviat va titllar de pecat
tots els plaers de la vida.
Van prohibir els pecats carnals.
I junt amb ells
un munt de coses més.
Fins arribar a avui en dia
moment en el que la societat
comença a entendre alguna cosa.
Sortosament els temps de repressió,
s'estan esvaïnt
com el fum enmig la boira!!!

El pati del cole

Tan sols unes velles fotos
ens transporten a la infantesa
on un grup de nens rebels
cremaven els dies
amb somriures i rialles.
La seva única obligació era
fruir de la vida al màxim
i demostrar que la felicitat
la portem per dintre.
A la foto de grup
sempre hi sortia, un professor
amb la cara llarga
que sobresortia de la resta.
En segona posició
una nena roseta i llebrera
que somreia com els àngels.
Ella era la Montse Balart
un prodigi del nostre grup
a la qui el destí
va allunyar d'aquí.
Més endavant ens van robar
la Montse Sànchez
la filla que tot pare somnia.
Tots ens vam allunyar.
Poc a poc, els somriures
i les rialles es van esborrar.
Ens estàvem fent grans.
Però per sort la vida
ens ha tornat a unir.
Ens hem pogut tornar conèixer
i qui sap si un dia
tornarem a correr lliures
sense cabories ni obligacions
pel pati del cole de Bellvís!!!

Homes, homenets i ...

En aquest Món ultra modern
existeixen moltes classes d'homes.
Segons explica el refranyer
que hi ha gent de classes
i classes de gent.
Tenim homes amb mà de peix
amb els quals no pots tractar-hi.
Altres pels que una paraula
és una escriptura.
Molts que mai s'adonaran
que la terra no tomba al seu voltant.
Gent desagraïda, bruta i envejosa
contrasta amb altra gent que es
pulcra, educada i meravellosa.
Persones, que sense tenir res
ens ho han donat tot.
Altres, que tenint-ho tot
són incapaços de res.
Tots hem ofès algun ésser estimat
i em pregunto
quants cops ens hem disculpat?

Entre interiors

Avui altre cop em sento atrapat.
Presoner entre passat i futur
on tan sols un passadís carcomat
m'allunya del món.
El suau perfum
d'unes blanques parets
despintades pel temps
em confon altre cop.
Fa sentir-me vell i caduc.
Cansat d'un malviure ruïnós.
Esgotat de tot i per tot.
Cansat i esgotat de tot i de res.
Afortunat d'un porticó trencat
que en apropar-m'hi
m'aireja per dins
i em dibuixa, un futur ansiós
on les diferents variants
d'un blau intens i farcit de vida
enlluernen altre cop
les parts més obscures
del meu altre jo.

La Guingueta

Al bell mig del no res
i amb el cor verge
intento fruir al màxim.
Verge com la neu
que poc a poc s'apila arreu.
Verge com l'aigua
que corre muntanya avall.
Verge com el vent suau
que ens refresca cada dia.
La natura ens regala
sensacions diferents,
moments inoblidables,
estímuls que mai marciran.
Un cavall pacient
pasturant amb quatre vaques
mentre un grupet de gent
s'empastifen les sabates.
No molt lluny d'aquí
el bramar d'un cabirol
se l'escolta un pica-soques
i un gosset a marrameus
que porqueja unes pilotes.
Entre tant el Sol cau accelerat
i tan sols la lluna pot sentir
com es fusionen altre cop
frescor i silenci.

Poetry slam Lleida

Una nova llum ens il.lumina
les parets d'una Lleida esmorteïda.
Poc a poc es desperta
engendrant una nova renaixença.
Ja tenim aquí mateix
els slams de poesia
on un grup en gai saber
ens delecten nit i dia.
Una sola cosa
ens uneix a tots nosaltres:
l'habilitat i el sentiment
bo i lligant cada paraula,
per donar-los-hi sentit
trobem un públic esbargit
al qui agraïm que ens aplaudeixi,
ens jutgi i ens escolti.
Ja que sense ells l'art no existiria.
Sense públic aquest Món defalliria!!!

Carpe diem

Els anys indomables
es van apilant, molt ben posats
els uns a sobre els altres,
gairebé inalterables.
Tot observant el temps passar
t'adones, que poc a poc
el teu cos comença a variar
i que cada dia que passa
el cor es va eixamplant.
I és que s'omple a vessar
de sentiments, de sensacions
i de tan fortes emocions.
Amics que venen i se'n van,
amors que mai arribaran.
Aquestes grans imperfeccions
que ens sorprenen dia a dia
les quals ens volen demostrar
que hem de viure amb alegria!!!

Sa Majestad Imperial

En aquests temps moguts
que ens ha tocat de viure
molta gent van més perduts
que el "Marianico el corto"
en un concert de punk.
Els carrers, les botigues i els súpers
van plens de pares novells
envoltats de fills malcriats.
Alguns d'ells, amb el síndrome
del nen que volia ser emperador.
El qual, amb escassos anys de vida
ja té molt clar, com es tracten uns pares
que van néixer per ser esclaus.
Com a pares que som
tenim el deure de formar-los
i no pas, de crear semi Déus.
Si la gran obra que pot fer un mestre
és que l'alumne arribi a superar-lo.
Que m'expliqui algú, que coi està fent
tot aquest munt de gent.

Respect

Ens agradi o no, la multiculturalitat
i el mestissatge, estan a l'ordre del dia.
En aquest Món, en constant canvi
viuen i conviuen gent de races diferents.
I crec que cap és superior a les altres
per tenir un color de pell o altre.
Les cultures i el diferent nivell social
entre països, també són ben evidents.
No és igual haver nascut tenint-ho tot
que haver de marxar del teu país
amb una mà al davant i l'altra darrera.
I al final, tenim la religió, la qual
curiosament i des de principi dels temps
ha estat motiu de discussió i baralla.
Les religions en si, no són el problema.
No conec cap religió que parli de matar
i tampoc cap país, que en nom de Deu,
no hagi fet les més grans barbàries.
Així doncs, crec que hem de mirar
de no entrar en discussions bizantines
i si hem de conviure, hem d'apendre
molt encara, els uns dels altres, i no crec
que ni la sàtira, ni molt menys la violència
siguin el camí a seguir a partir d'ara.

Cada nen una joguina

Una vegada a l'any
i vinguts de l'Orient llunyà
arriben a les nostres contrades
i als nostres carrers
Ses Majestats Els Reis.
Les cases ens omplen de regals
i l'alegria sembla desfermar-se.
Però ben aviat, un cop mes
aquestes muntanyes de joguets
queden arraconades fins i tot abans
que les piles morin esgotades.
A les notícies, he vist que
un any més es feia la campanya
de cap nen sense joguina.
Sempre he pensat q són més feliços
amb una, que amb moltes
però el que realment no entenc
és que si els Reis són tan mags
i en una sola nit, poden anar arreu.
Com és, que es poden deixar
un munt de cases per visitar?

I ho saps!!!

Igual que una brisa suau
has entrat per la finestra.
Silenciosa i amb cautela
t'has instal.lat dins meu.
Com un dimoni escuat
al qui li entrego l'anima
cada mati al llevar-me
i que me la torna
tot just abans, d'anar a dormir.
Posseït, emmalalteixo al veure't
i torno a emmalaltir
cada cop, que no ets amb mi.
Ja fa un mes, que el temps
sembla haver-se aturat.
I m'adono, que respons
a cada acció, igual que jo.
No t'importa entregar-me el cos
ni tampoc l'ànima, perquè saps
que jo soc tu i tu, ets per mi!!!